dimecres, 26 de març del 2014

Perdon por el... retraso?

Doncs molt a dir i poc que recordo perque encara és prou de mati, tot i que faré un esforç XD

Problemes amb la noia del pis (no donaré detalls que m'altero) el meu contracte acabava aquest mes de març, pero el jefe m'ha demanat que em quedi una setmana més (YEAH, perquè m'encanta aquesta feina i la pasta que em dona!). L'ordinador al final sembla que el tindré per la via més lenta que haviem pensat el meu informàtic (l'unic en qui confio cegament en aquestes coses... de fet, to lo relacionat amb aixo li paso la info o li faig les preguntes a ell) i jo. Us trobo a faltar, pero se'm fa paliable gràcies a la futura finestra informàtica que tindré d'aqui a poc per xerrar amb vosaltres ^^

Novetats? Doncs que l'altre dia, vaig anar a la pizzeria "de sempre" que regenta una italiana (que no sé perquè mon germà em va dir "tu mateix" el primer dia que la vaig veure) bastant jove, potser una mica més que jo. El detall es que té un ulls blaus preciosos només eclipsats per la bellesa dels seus pits, que no té cap inhibicio per insinuar a la feina juntament amb el seu pare, el seu germà i a vegades (no sé si es la mare o una germana, soc nefast amb les edats). Lo gracios del tema es que la pizzeria es buida de clients (cosa RARISIMA, la veritat) i em comença a parlar de la seva mala experiencia sentimental amb l'ultim dels seus ex (britanic vaig entendre... per què tothom li dona tanta importància al a nacionalitat d'una persona? no sabia que el mon fos tan separatista!). En fi que no vaig poder evitar donar-hi la meva opinio, ja que ella parlava de que no podia evitar ser molt pasional (al meu cap: "hm... ja van 2 posibles insinuacions... Aquesta vol algo o és cosa meva?") i que ell també ho va ser en 2 setmanes pero després es va desinflar. A lo que jo vaig respondre que està molt bé ser pasional (de devo: pasion a muerte), pero com més passio es dona, més selecio necesites fer, per la teva propia seguretat; es que és de logica!
En fi, em va escoltar el discurs, com jo havia fet amb ella (crec que el meu va ser mes llarg donat que encara no domino el frances del tot i l'italia... en fi, millor no parlar-ne hahahaha), i em va donar les gràcies i vaig marxar. (Per a aquells/es que estigueu cagant-vos en mi, per no haver fet res: calmeu-vos, encara no he acabat, que us veig venir) Aleshores, no sé si al dia següent o a l'altre, els meus companys aconsegueixen que vegui una birra amb ells (després de la feina ens reunim tots i fem el que a frança es tradueix com "fer la birra" o aixi XD) perquè estava amb un cabreig de la hostia per lo del pis i mon germà i un munt de coses més que ja no tenen sentit; i agafo un troç de paper de la feina, hi escric el meu numero amb el meu nom, vaig a la pizzeria (que està molt aprop de la feina) i li planto el telefon dient-li: "quest e per tue" i a pendre pel sac, surti i al girar el cap, la veig somriure pel sota el nas... Crec que aixo va ser dijous passat i ara som a dimecres i encara no ha trucat. En fi, mala sort, no em deprimeix, pero em sorpren que no hagi sabut analitzar bé les senyals... En fi, tothom té un punt feble i jo me n'he trobat un altre. A treballar-lo!


Moraleja: tot els excesos son dolents, pero les faltes/carencies son excessos invertits! A BEURE PER PERDRE LA VERGONYA!
PD: Bernat, recorda'm aixo mateix quan quedem, i et convido al vodka negre amb lima! YEAH!

dijous, 13 de març del 2014

Antes que correr, camino. Antes de caminar, gateo.

"Fer el cor fort i comentar-li a una noia que treballa al restaurant d'on prens el dinar cada dia a la feina, si s'anima a venir amb tu a la "mini-festa" sue fa ton germà aquestan it a casa seva; que ella et digui que acaba a mitja nit (crec, al 80/100 que és aixo el que m'ha dit), tu respondre-li que, quan sàpigues l'hora li comentaràs. Tornar unes hores més tard amb la resposta i que el seu jefe com un gos guardià o un pare gelos et pregunti que vols, li responguis que parlar amb ella i et digui que ja parlaràs amb ella quan acabi de currar, quan la teva idea era justament dir-li aixo mateix...

Realment aixo se'm dona fatal, pero se m'ha girat a favor meu! RETO SUPERADO!"



Amb un escrit com aquest portava la bona nova d'inici de "sexualitzacio" o com molta gent diria: "com en jofre es deixa de tonteries i s'acosta al polvo d'una *DENSORED* vegada". 
Realment, la "festa" de mon germà em va sorprendre tan per la seva diversio com per la seva brevetat: totes dues van ser insuperables.
Gràacies al agent que va venir (amb qui vaig riure MOLT) i vaig menjar com a casa (cosa que sorprenenment em va fer sorgir una enorme nostalgia) i vaig descubrir una dada important, la qual he decidit no revelar fins corroborar la veracitat d'aquesta informacio d'or. Finalitzada la festa, vaig marxar a casa meva, vaigi ntentar dormir, va sonar l'alarma dient que havia d'anar a trobar la noia de l'escrit ambque he obert aquesta entrada i vaig arribar allà a 5 min. abans de mitja nit. Vaig esperar una estona, la vaig veure, li vaig picar al vidre (massa fluix pel que vaig veure en els següents intents) i a l'ultim i mes fort (que tampoc va ser titànic, que estava fregant i era de nit) ella va aixecar el cap i va fer un gest petit i lleig, com si estigues acostumada a que, de nit li fessin el mateix els borratxos o algo semblant. Acte seguit vaig esperar a que sorts uns minuts mes, pero demà (avui) currava i volia dormir.

Avui me l'he trobat al anar a buscar el dinar i li he pregutnat a quina hora va sortir. la seva resposta ha sigut que a la 1.00 i jo m'he rigut i l'hi he explicat la mitja hora que vaig passar en front del restaurant amb la porta tancada, i li he comentat que ja la convidaria a fer una birra un altre dia (que l'endemà tingui festa) i ella ha asentit; aixi que tot bé... crec.


En tot cas, qeuda demostrat, que és millor no pensar-hi massa i llestos. 

AL TURRON!


PD: Ja sou molts els que em demaneu que folli d'una vegada i li dongui vida al blog, pero encara que no ho sembli faig tot el que puc, aixi que  TRANQUILITAT siusplau. Gràcies! Una abraçada!

dimecres, 12 de març del 2014

El temps passa cada cop, més a poc a poc!

Dilluns vaig parlar amb l'home de la "feina" d'abril-maig, i sembla que tot vagi bé, ja que ha dit que amb la confi que li té a la noia que em deixa el pis i la feina, confiarà en mi. Dimarts, em vaig despertar a mitja nit per anar a vomitar i amb diarrea (sort que tinc el vàter al costat de la banyera) i vaig intentar tornar a dormir; ho vaig aconseguir fins la 1.30 que vaig repetir tot el procès. Quan va ser l'hora, em vaig aixecar i vaig anar a currar; agraeixo que els que hi eren, respectessin la meva decisio de treballar amb aquestes condicions. Vaig ajudar a un company que havia passat pel mateix dies abans (pero vaig descartar la infeccio, ja que no havia tingut cap mena de contacte amb ell, que recordes) i ell va tenir especial paciencia amb mi. finalment, vaig marxar sense dinar (no tenia gana i no volia vomitar just acabat de dinar) i vaig fer dormir una estona, vaig tornar a la feina i cap al final, van entrar unes noies espanyoles. Vaig recordar la primera i rossa perquè feia uns dies havia entrat a la tenda, havia preguntat si jo també era espanyol i va marxar, lo qual em va fer certa gràcia. Després van marxar dient que tornarien, i jo em vaig quedar amb el meu company de feina britànic, i em diu d'una manera que arribo entendre (si, per fi) que la sociabilitzacio és (MOLT) més senzilla de com la pinto jo; a lo que responc aconseguint el telefon de la noia en qüestio en quan tornen. Cincerament, poca importància té ja, com acabi aixo (ja que marxen demà dijous) ja he fet aquest pas, ja he començat a avançar, a aprendre. En fi, vaig trucar mon germà perquè haviem quedat per anar al cinema a veure la pelicula del Remi Gallard (ho sé, Bernat... ho sento.) i l'actualitzo, i en quan arribo a la part del telefon de la noia PAM la coneix. Merda. Ell comença a dirme que mai sabré fins a quin punt han arribat ells 2 (per saber fins on puc arribar jo, esclar) justament perquè vol que sem tregui aquesta collonada... Soc l'unic que no li agrada trepitjar el mateix terra que el seu germà? *sigh* en fi, recordant el tema de deixar-me anar, ho vaig deixar correr (amb la meva tipica dificultat) i vam anar al cinema i vam riure molt amb les escenes des de ben endavant respecte la pantalla! Feia molt que no veia disfrutar tant a mon germà...

Apartir d'aqui poca cosa més: aniré mes amb compte amb el que menjo (que és d'on crec que ha vingut aquest infern digestiu), i seguiré endavant; i si tot surt bé, tindré un ordinador DECENT a mitjants d'abril!

Una abraçada a tots/es!

divendres, 7 de març del 2014

Oportunitats que surgeixen i has d'agafar amb certa amargura.

Poca cosa a explicar: comença a fer calor, he vist la lluna a les 13.30, en ple dia... Lo més important és que he triat quedar-me. Amb molta  tristor, pero és la millor opcio que puc pendre, donada la situacio de pobresa, en la que encara estic. Us trobo a faltar MOLTISSIM, a tots, pero no m'és propici tornar, i en certa manera, em fot. La part positiva? Al pis no hi tinc ni rentadora ni nevera, pero tinc banyera (i mon germà no, de manera que ja ha acceptat la meva proposta de venir a relaxar-se quan vulgui hahahahaha). L'habitatge és petit, pero a mi m'agrada molt, m'hi veig vivint allà, m'hi sento comode; és em pis perfecte per tenir-hi un ordinador propi! hahahaha. La feina que possiblement m'agafaran (RES és segur, aixo ho he apres a les males, crec) és d'1 sola hora al dia, i és netejar, que no em desagrada i se'm dona bé. Em servirà per millorar el francès i practicar aixo de sociabilitzar-me (i sexualitzar-me), i és perfecte per trobar curru a l'estiu i forrar-me a base de bé (casi literalment hahahaha). Em queda poc temps a la biblio, aixi que seré breu: Us estimo i tinc MOLTES ganes de tornar-vos a veure.



PD: https://www.youtube.com/watch?v=BDyUOXXx_dQ

dimecres, 5 de març del 2014

Con el mono... de muchas cosas!

Us trobo a faltar. Molt.

Vale, ara que ja ho he deixat anar, ja puc escriure normal! hahahahaha

Avui he somiat una escena de la vida real, que m'ha fet aixecar amb llàgrimes als ulls (deu estar de moda aixo de plorar perquè si, no sé). En el somni apareixien 4 persones molt importants per mi, 2 d'elles mon germà i ma mare (ha sigut molt breu i irrealmitzable, perquè el somni era a bcn i mon germà no hi torna ni fart de vi XD) i tenia un moment molt maco dolç i tendre amb tots 4, perquè era la 2a vegada que marxava de barcelona; lo ironic del somni es que jo era l'ultim en marxar.

En fi, mon germà m'ha passat la info d'una amiga seva que lloga el pis abril i maig per uns 250€, i ames amb una feina de unes 6 o 7 hores a la setmana on en treuria uns 200€... les perdues son de 50€ si aconsegueixo la feina respecta a l'enorme despesa que comportaria no nomes aguantar a bcn, si no tansols anar-hi (apart, aqui tinc mes probabilitats de trobar feina per l'estiu i potser l'hivern que bé). Realment el fot, perquè del que tinc més "mono" és de la meva gent, de vosaltres (com m'ha recordat el somni... JOFRE, NO PLORIS EN MIG DE LA BIBLIOTECA!!). També tinc ,ono de videojocs, i d'escriure, pero no tinc la MEVA llibreta d'escriure (si, nomes puc escriure a ma parts senceres (no idees sueltes, si no parts resumides o escenes del llibre) en AQUELLA llibreta; i de sarcasmes i moltes altres coses.

Crec que acceptaré la oferta d'aquesta amiga de mon germà, perque també se m'està retrassant la tramitacio de la seguretat social i necesito l'ordinador quan abans millor (perque a la biblio no està prohibit ficar un pen/USB a l'ordenata) i jo necesito anar actualitzant el CV (entre d'altres coses, of course). Pero sobretot el que mes necesito es tenir la ment OCUPADA d'alguna manera. Els que em coneixeu ja sabeu que és per evitar donar-li voltes al cap en exces! hahahahaha

Per variar, tinc la sensacio de que em descuido alguna cosa per explciar, pero no la recordo...

Com m'ha recordat mon germà a l'entrada anterior: es tracta de disfrutar, i encara que em costi, ho intentaré!


PD: estic pensant posar nom i cara al meu FB, pero augmentar-li la privacitat que no veigs... accepto idees, opinions i sutgerencies de tota mena.

dimecres, 26 de febrer del 2014

Miedo

Como no tengo mucho por explicar salvo 4 nimiedades, voy a adentrarme en mi mismo. Miedo, asi como la obviedad del titulo lo seµala con simpleza, de esto quiero escribir. Es lo que no dejo de sentir, en cada momento, en cada minuto en cada segundo, por todo, por nada, literalmente, no estoy exagerando; y no creais que la cosa ha empezado con el viaje, todo lo contrario: con el viaje se me ha revelado en su màxima forma.... y con ello gano la oportunidad de trabajarlo y superarlo, asi que en cierto modo el viaje no lo ha empezado, si no que lo iniciado su fin. Resulta ironico pues que muchas de las cosas que me aterran no soy consciente de ellas, quiza porque no lo quiera, quiza porque el miedo es tan grande o tan antiguo qure ya lo evito automaticamente incluso antes de ver "el contenido de la caja" como si la caja misma fuera la que me aterra, la cual lo haràa con el tiempo (y asi ha sido). Parece mentira pues que esta enfermedad mental invada, no completamente, pero casi la totalidad de mi mente y mi corazon. no es algo agradable, incluso preferiria sentir ira o tristeza constante: almenos tendria algun control sobre ellas -minimo, pero lo tendria-. Con el miedo es totalmente distinto, no te impulsa, te frena o incluso te paraliza. No te anima, te encoje, te hace desaparecer. No te hace sentir, te pudre, te envuelve y te aplaca, te degrada como el tiempo y solo sientes lo que se te permite sentir... Como contra parte, solo tù eres capaz de hacerlo desaparecer, pues solo eres tu el responsable de dicho parasito, no, de dicho virus: cuanta mas fuerza le des, peor serà para ti. pero esto son solo palabras y muy ambiguas, fàcil es decirlas, pero, cumplirlas? Eso es otro cantar totalmente distinto. Como dejo de dar fuerza a algo que me invade? a un sentimiento? y menos uno tan potente! no puedo dejar de sentir! Tampoco quiero dejar de sentir! la respeusta es simple: "No te olvides de respirar". Lo que significa, no es que no sientas miedo (recordemos que la valentia no es la ausencia de miedo, si no el sufrirlo y superarlo, en otras palabras: no puedes ser valiente si no tienes miedo; si no tienes miedo, no te supone un problema y por tanto no hay conflicto alguno, y no hay logro ni perdida ni para contigo ni para con el projimo), lo que significa es que lo sientas, y lo dejes pasar, que lo aceptes y aun asi lo afrontes. Pongamos un ejemplo comunmente conocido: el tipico niµo quel e aterra la habitacion oscura, si tienes miedo a esa habitacion oscura, pues ves mas despacio, con las manos delante o como creas mejor; no des media vuelta porque te comas 1, 2 o 30 paredes. Si crees que debes seguir adelante, sigue, pero con cada pared, aprende y toma las precauciones pertinentes. Relajate. Nadie va a hacer desaparecer el miedo por ti (eso seria egocentricamente injusto, y me doy por aludido en el pasado proximo) aparte de una locura: nadie va salvando a la gente de sus miedo, si es cierto que hay gente que AYUDA, pero eso es muuuuuy distinto y lo veremos en otro capitulo de filosofando con Jofre.

Un abrazo y sorry por el vomito de corazon, lo necesitaba.

dijous, 20 de febrer del 2014

Le Party Hard Attack!

 Poc a explicar, peroprou intens: ahir a la nit intentava dormir, ja que era un dia de festa i l'endemà currava.
Ha sigut una tortura, perquè eren crits i xibarri a les 23.00 de la nit o abans d'unes 3 o 4 perones, quan de sobte, algu pica al a meva porta i jo mitg adormit, em poso els pantalons i obro (som 3 persones compartint el pis: un es gay i l'altre es un company de feina britanic... i jo sobat a mes no poder, havia olbidat tot aixo hahaha). total que obro i el tiu em diu: vols venir a fer una birra amb nosaltres (al salo\habitacio seva) i jo, vale! En fi que ell marxa a l'habitacio del costat i jo em mitg vesteixo i vaig cap allà. Veig 2 noies i 2 nois: un moré (de cabell, aqui el unic "Matt" soc jo XD) amb ulleres de aproximadament la meva alçada; un de ros i mes baixet, una noia de l'alçada del primer que era la que feia anys i una altra un xic mes ample de l'alçada del 2n, el ros... i jo entro sobat i mal vestit amb la roba que portaria al sortir el sol sense sabates i mal colocada... ETIQUETA PURA, OIGA. en fi, que se'm presenten, i al instan el ros salta i diu: no que nosaltres 2 (s'assenyala a ell i l'altre noi) som gays, vivim junts en aquesta habitacio i som parella; i jo ._. pues... felicitats XD em va fer gracia la seva reaccio, perque era una meitat "t'estic posant a prova" i l'altra meitat estil "es per si tens algu problema" en fi em va fer gracia, perque al final, crec que el ros era el que s'anomena (corretgiu-me si m'equivoco) una loca o britney... o com a minim tenia un punt, perque no parava quiet i estava fent-se una mica la loca ... rao per la cual parlava mes amn el moré, que mes endavant vaig reconeixer de ser el recepcionista (un d'ells) de l'hotel on faig d'skiman tot sol aixi que extra de bon rotllo.
Al llarg de la nit van arribar a ajuntar-s'hi 2 persones mes: un seµor d'edad avançada que coneixia gracies a mon germà (de devo, mon germa com a relacion pubiques, dic publiques... en fi, que em comenso a deprimir XD) i una italaina que l'havia vist abans perque era la novia d'un altre company de feina. La festa va seguir, varem riure molt, va ser genial quan el ros va treure una samarreta on possava: "Sorry girls, I suck dicks" em va matar hahahahahahahahaha conec a molta gent que n'esesita aquesta i la contraria... i al final tots van marxar i el recepcionista i jo ens varem quedar a dormir, mentre la resta va marxar al que seria una discoteca (o aixo vaig entendre).


M'he adonat que vagi on vagi i fagi el que fagi, trobaré a faltar a algu... Si torno a casa trobaré a faltar al meu germà i la seva agresiva pero efectiva canya i si no us trobaré a faltar al a majoria de vosaltres... ironicament almb el temps haig de fer les 2 coses.

dimecres, 19 de febrer del 2014

Si tens 5 pesetes, gasten 3 i estalvien 2 - el meu avi

Poca cosa a explicar: dilluns vaig veure el primer insecte volador, el va sorprendre molt donat el fred.

Tinc habitacio i dinar gracies al contracte de feina (si, aqui et poden fer un cotnrzacte de "nutri et longer" (o com es digui XD) on una part del sou se t'enva a menjar -solament dinar- i a l'habitatge -habitacio, en aquest cas-)

Pel que he vist, soc com una mena d'unicorn aqui, y no pel meu cabell negre ni pels ulls marrons (que també, perqué ajuden), si no pel que, com m'han anomenat: "Matt" o en idioma comprensible: "Morenazo". Em va fer gracia, perque considero que n'he perdut prou o almenys no en tinc tan com voldria.... aixo ho arreglo jo amb un bon estiu per casa hahahaha! nah fora bromes, em va fer gracia que fos per aixo que cridés tan l'atencio i les mirades de tothom en general, ja que per mi es MOLT comu.

Els dies que puc conectar-me a internet a la bilbio son:
dimecres de 10-12 (ni de conya: me'n vaig a fer snow!!) i 14.30-18.30
dijous de 12-16.30
i, finalment, divendres de 14.30-15.30

He fet plans i quan se m'acabi el contracte (31 de març) tornaré a bcn no sense abans passar-me tot el 3r mes buscant una "promesa de feina" ("promesse d'emploi" com es diu aqui) que es una proposta de feina i contractacio escrita I FIRMADA; per l'estiu. Tornaré a casa l'1 d'abril, i faré les compres bàsiques per millorar la meva comunicacio, com ja he anomenat anteriorment. per tornar aqui i tenir prou pasta per anar a hong kong amb el meu cosi frances i repetir per tenir prou pasta per viatjar (EH MARTA I JUDIT?)

Tema noies... Deixem-ho...

Poca cosa mes; si recordo algo, faré una mini entrada i llestos

Una abraçada, gent!

dimecres, 12 de febrer del 2014

Després de la tempesta, sempre arriba el sol... que no la calma.

(Encertada pero desagradable metàfora, ja que m'agrada la pluja.)

Ahir vaig començar a treballar com a "ski man" o dit d'una altra manera: com a llogueter d'skis (entre d'altres coses) on hi ha molt bon rotllo, i el jefe m'ajuda molt amb el frances i respon NORMAL quan no entenc quelcom. Resulta ironic, doncs li faig la competencia directa a mon germà, que treballa del mateix... Lo divertit és que ahir també vaig acceptar una oferta com a aprenen de cuina d'un bar/restaurant centric, encara m'han de dir quan cobro, pero nomes amb la 1a feina de ski-man, ja guanyo 1.000€ amb menjar i apartament inclosos (i mon gerà diu que és poc, millor vaig amb compte). Diumenge vaig fer snowplanxa (si, llegiu bé: planxa, ho anomenaria "snowboard" si no haguess passat 3/4 del temps (literalment) amb el cul a la neu i la 1/2 amb el cos sencer) Vaig tornar a casa amb mal als braços, cames, cap i especialment amb el cul (qmb extra de mullat) i els canells (per les trompades... haig d'apendre a caure JA) pero amb un aire de satisfaccio inhumà (i encara no sabia res de cap feina). Encara avui dimecres em fa una mica de mal els triceps... mostra de lo molt que necesitava fer algun exersici aue no fos correr perquè feia tard!
Poques coses mes a dir, pero tinc la sensacio que alguna cosa em deixo! hahaha De totes maneres haig de tornar a la biblio dintre de poc, perque li vull enviar un CV en  frances al meu cosi que viu a hong kong, que la feina de ski man nomes dura fins març, segons m'han dit.
Tema femeni atrec mes mirades, pero els complexos segueixen igual i per tant, en conseqüència, les pors socio-sexuals també, tot i que certament, m'animen molt, aixi!

Gracies a tots pels vostres ànims i pensaments, potser no ho sembla, pero m'han ajudat molt.
Gràcies a tots, una abraçada, fins aviat!

PD: Tinc pensat que, quan tingui prou pasta, tornar a barcelona fer unes compres i marxar de nou, tranquis: us avisaré amb temps, segurament per aqsui i per FB.

divendres, 7 de febrer del 2014

La guerra de los 100 aµos 2, el retorno de la matanza

Pocas cosas a decir: me encanta la nieve, es simplemente genial. Ayer, sali con mi hermano a hacer un cafè (que al final resulto ser una cerveza) con una de sus amigas. Era mona simpatica, divertida y muy alegre... entiendo que sean amigos... Asi que descartada, aunque la camarera, not bad hahahahaha
Esta maµana he quedado con su ex... no sin antes sentirme algo incomodo, pero su "no la conoces" me ha hecho abrir la mente al respecto y hemos quedado esta noche para que me presente una amiga suya a la que le encantaria aprender mas espaµol... que casualidad, con lo que yo necesito mejorar mi (birria de) frances...

En todo caso, me auto-recuerdo que mi prioridad sigue siendo encontrar TRABAJO y CASA antes (atencion!) del viernes 14. Pensaba que tenia mas tiempo pero no... Adoro hacer tratos con el diablo.

Intento ver las cosas positivas, pero cuando llego aqui, me planto delante del ordenador, me cuesta mucho; lo atribuyo a la falta de practica.
He descubierto que hay un "odio" muy sutil entre franceses e ingleses; y todavia no he encontrado la efectividad del comentario que mi hermano me dijo de "a las francesas les encantan los espaµoles" aun... Asi que me encuentro en un fuego cruzado. Le pasando: yo quiero mi granito de nieve de Chamonix.

La entrevista salio bien, incluso he tenido algunas mas, pero no todas han sido perfectas. En todo caso sigo manteniendo la esperanza y sigo buscando, pues no me relajaré hasta que vea mi contrato firmado (y aun asi).
Lo divertido del tema viene cuando mi hermano me ha dicho de sopeton, que "hay un edificio que acaban de abandonar" en el que podria ir este viernes... él siempre tan agradable y esperanzador.
Estoy practicando frances como puedo (no voy a ir a lo random por la calle pidiendo telefonos... no soy mi hermano, no quiero probar el spray de pimienta de aqui) y ya casi entiendo lo que dicen sin tener que preguntar que significa cada cosa... menuda auto-decepcion.

Sinceramente estoy asustado... no, estoy aterrado. No por la muerte por congelacion o por morir de hambre, si no por el dolor que transcurre los mismos, la soledad tampoco me asusta, me siento amado y yo amado... pero eso no da de comer, ni almohada alguna. Admito total mente mi responsabilidad para con la dureza de la vida (es mas, si lo analizo friamente, yo seria incluso mas cruel conmigo mismo) pero no puedo evitar sentir miedo, y no uno que pueda tornarse en emocion como al principio del viaje. Tengo claro que todo saldrà bien, pero no veo como, no veo el modo, y es eso lo que me da miedo. Quizas es la falta absoluta de control lo que me aterra (como novedad y tal), pero no solo eso... hay algo mas.

Realmente quiero hacer mi vida, ser independiente (no tiene porque ser aqui, pero ya que estoy...) Estoy ansioso por encontrar el camino, pero no se si podre hacerlo, yo no me veo capaz; mi hermano, en cambio si, pero me tengo que creer su opinion al respecto, porque en caso de tener razon yo... bueno; digamos aue habria sido un placer conoceros a todos hahahahahahahaha

Se que hay una salida, y en el fondo se que mi hermano tiene razon, pero no veo mi camino y apenas veo el suyo. Lo ironico es que todo el mundo dice que el lunes 17 todo se vuelve a llenar de gente y hay trabajo a montones y viviendas a saco y el mundo es de rosa y regalan chucherias por la calle y demàs paraisos 2.0... 3 dias despues de mi fecha limite... Una cosa es ser capaz, y la otra es ser Diox, hermano. No me importa currar lavando platos si me da para comer y dormir. Sé (porqué sé) que la culpa... la responsabilidad es mia y solo mia, pero me siento tan impotente...

Ya van 2 escritos ultra-emos y muy auto-destructivos, espero que el proximo sea LIGERAMENTE mas alegre... Todo depende de mi.

Leyendo: "Muchas vidas, muchos maestros"

Un abrazo a todos y, si ocurriera lo peor, OS QUIERO.
Jofre

dijous, 6 de febrer del 2014

A vegades penso, que penso massa...

Moltes coses m'he trobat en contra, com per exemple el fet QUE AQUI EL TECLAT TE LES TECLES CANVIADES. Pero que em costi escriure, es el menor dels meus "problemes"... El racisme es respira a l'ambien, i això SI em molesta, son 4 gats els que no et miren i\o et parlen com si et perdonessin la vida o amb fastig o com si tinguessis l'honor de respirar el mateix aire que ells!! Tot i això haig de seguir endavant... mes que res per la meva supervivencia hahahahaha.
Les noies, maquisimes, pero em sorpren lo poc que m'importa (i mes tenin en compte el meu temps de "sequia"). Ho atribueixo a la enorme por de trobar feina i pis abans del 16 de febrer.
M'he adonat que no tinc ni idea de francés i el fet de que ningu em corretgeixi no ajuda amb el meu odi a la gent... En fi; "no tots son iguals" es la meva unica esperança.
Si ja em costa fer amics en el meu propi idioma i en general... En un idioma extranger em sento com Dante a l'infern... Haig de trobar la manera de fer nous amics\gues per mi mateix... SOM-HI!! (No sé si la fe CEGA de mon germà que en soc capaç em convencera o seré jo el que finalment tingui rao i ho demostri (per desgracia) el diumenge que ve...
En els 2 primers dies m'he recorregut el poble sencer. Avui tinc una entrevista a un hotel... Espero de tot cor que m'agafin.

Poca cosa mes a dir (com a minim, positiva\agradable). Conectat des d'una "biblioteque"...

Jofre

divendres, 31 de gener del 2014

Estirant les ales abans de saltar.

Realment, no sé com estrenar aquest blog. Suposo que hauria de dir què en faré, etc. Però tampoc ho tinc molt clar.
L'idioma és el que més em costarà, ja que m'agradaria escriure i traduir-ho en tots els idiomes que sàpiga, perquè ho pugui llegir tothom que vagi coneixent, però si tindré poc temps per escriure, encara menys per traduir (i també em pot venir un dia escriure en idioma "X" i l'altre en l'"Y").
Així que em deixaré portar, que és el que més em costa.

Dit això, l'únic que me ve de gust escriure ara mateix és sobre el fet de marxar i, es clar, el que això significa per mi.

Començo per dir que m'agradaria anar a l'aeroport sol. Tinc clar que ma mare no ho permetrà (no per mi, si no per ella mateixa... suposo que ja ho entendré algun dia).
Amb mi no només m'enduc les maletes, també les dents i les genives, les llàgrimes, els pòmuls i les galtes aixecades, els fronts arrugats i els punys apretats, els ventres plegats, els cors saltadors, els crits ofegats, les abrasades sense fi, i un llarg etcètera. Tot i això em sento massa lleuger, tinc ganes de molt més, de tot.

(Intentaré anar per ordre alfabètic, però hi haurà gent i coses que em deixaré... Apart de que diré coses a alguns que també valen pels demés, només escric el que em ve al cap -i al cor- en el moment d'escriure, ho sento hahahaha Podeu buscar-vos amb Ctrl+F (a windows, a la resta... ni papa haha) i escrivint el vostre nom)

-Adrià: Germà, ara vinc, a tu poc t'he de dir aquí, ens veure'm allà! hahaha Això sí, ja sé que t'ho he dit però m'ha encantat el gat a l'ordinador que m'has enviat per PM XD M'ha fet molta gràcia.

-Alejandra: Te aconsejaría que pasaras de todo, que la felicidad es una actitud más que un estado, però no me creerías (te imagino gritando como siempre "pero es que tu no sabes lo que..."hahaha). Si digo lo que digo es porqué yo he estado en tu situación... demasiado tiempo, debo admitir. Sé por lo que has pasado y SIEMPRE hay una salida (otra cosa es que la veamos). Simplemente sigue adelante, da igual lo que digan o piensen el resto.

-Andrea: Ha sigut molt entretingut quedar amb tu i he après certes coses de mi mateix, ara em fa falta posar-les en pràctica. Espero haver sigut igual o més productiu jo per tu! Poca cosa més, ets una tia forta, així que no em preocupes massa. Espero que et vagi tot molt bé, de devò.

-Anna: Molta sort amb el tema "del que no vols que jo et doni mal Karma" Ja ho saps: la necessitaràs, Així que crea-la! Segueix fent servir el cap, plis plis plis!

-Antonio/Toni: Ets de les poques persones que puc dir que m'hagi pujat tan la moral amb tan poques paraules. El que fa el pragmatisme! Gràcies per la sèrie de "kwak", quan estigui sol al meu pis de vacances d'aquí a 10 o 50 anys me la miraré seguida.

-Arnau: Gràcies, tan per obrir-me  un nou mon, com els ulls, com el teu temps. Amb tu he après moltes coses i he disfrutat molt el temps passat i he superat pors i n'he descobert d'altres a treballar.

-Beri: Hope to see you soon...anywhere hahahaha I really appreciate our conversations (and cooking, of course). I've learned so many thing with you that and so easy and so quick that I already has make it mine and I don't even rememeber. Good job! (That doesn't sounds like a good friend? Ok, let's try again hahaha) It really doesn't matter where, next time I pay the dinner!

-Bernat: Aquí aniria una llista inacabable de gràcies, però intentaré resumir-la XD Dóna les gràcies també a la teva familia, ta mare per donar-me les drogues anti-mareig i ton pare per la conversa, que sempre es agradable tenir un debat d'aquesta mena, encara que sigui sobre un tema tan trist com el que vam començar, es pot acabar portant a algo molt més maco, com el tema amb el que vam acabar. Gràcies a tu per ensenyar-me "el poble" i ho poso entre cometes perquè parlo de tot el que això significa: des de la seva gent, el seu estil de vida, la seva psicologia, punts de vista... fins als paisatges, la senzillesa, com passar-ho bé i PROU, deixar-se anar, deixar de pensar, desconectar, etc. Em sap molt greu no haver pogut dir adéu com amb la resta per la distància, però no me'n penedeixo de res, ja que és com tu dius: que no és un adéu per sempre. Tens raó, però no puc evitar sentir més tristesa que de costum al dir un adéu així... Suposo que falta de costum.

-Carlos: Tu prima de korea me la presentas y ya verás que bonita está cuenca ¡¡rubiacha!! Todo cambia nada permanece, piensa que todo pasa y tú debes fluir con ello. Poco más que decirte, tampoco lo necesitas: no eres tonto, no me preocupas en este sentido. Tu tira, quien te acompañe (que no siga) pues bien, quien no, le pasando.

-Cristina Ortega: Me hubiera gustado llevarte conmigo en la bolsa, rollo una guia del mundo parlante e inteligente que además es divertida... ¡Ya tardo! Bueno, si entre todas tus actividadesdiarias nocturnas humanas e inhumanas sacas tiempo para descansar y relajarte (¿Conoces esa palabra? http://lema.rae.es/drae/?val=relajarse ¡Mira que mona!) y te vienes a verme aquí o allí a lo mejor te ayudo a conocer a unos francesotes o algunos "donde-quiera-que-esté"otes, mujer, que siempre estás ocupada y nunca veo que tengas tiempo para esto (para todo, menos para esto, és incre... eres increible). Fuera bromas, un abrazo muy fuerte y espero encontrarte por el mundo tanto con una cámara como sin.

-Eduard García: El teu pragmatisme em va sorprendre des del primer moment i encara ara ho fa. Cada comentari teu és: o una tonteria enorme, o una veritat com una llei. Poca cosa a dir-te per aquest motiu. Cuideu-vos molt

-Eduard Garre: Pocs amics tenen un equilibri entre Amistat/Mestre tan elevat com el teu, ets literalment de qui més he après amb menys temps, el que tenies de descans hahaha. Només hi ha una cosa de tu (o millor dit amb tu) que em consumeix per dins, que em molesta i es que tinc per principi no ser el primer que es deixar anar d'una abraçada. La pròxima vegada que et vegi, com me'n recordi d'això (i no sigui massa tard, com em passa sempre) ho portaràs clar, i per mi com si ens hi estem 4 hores de rellotge en mig del carrer.

-Eduard Zapata: Folla. No tengo más que decirtelo así: folla. Necesitas dejar de pensar en eso y centrarte en otra cosa pero a la de ya hahahaha, y veo que la única forma es esa, cumple con tu objetivo y sigue adelante. No, en serio, desenamorate del amor y enamorate de una tia de verdad... y follatela. Ánimos en los estudios, que química no parece moco de pavo, precisamente (no te digo "suerte" porqué es química: vosotros no creeis en la suerte si no en la ciencia! Science-man!).

-Emeka: ¿Qué te voy a decir a ti, que haces caminos, hijo mio? ¡Más masoca no podias ser! Bueno sí, al ser amigo mio hahahaha Gracias por las molestias de conocerme y la paciencia anti-abrazos. Poca cosa más, como dice la canción de "Hazte industrial": "Si sales vivo de este agujero, arrasarás en el mundo entero" por eso no me preocupas en el tema de estudios, porqué te los sacas (no de sobras porqué es caminos, pero...).

-Esther: Cuando vaya por "british world" te pego un toque y me haces de guia, será divertido frikatizar en ingles y que la gente nos mire como "¿qué porras estan diciendo?" y nosotros huehuehuehuehue.

-Iris: Amb les teves coses (chuqui) i tot, m'encanta la teva determinació i riure fàcil. Com actues en certes situacions i amb petites variants canvies totalment de direcció o a l'inrevès amb grans variacions tu modifiques 4 coses. Però sobretot la teva fidelitat amb tu mateixa: m'assemblo a l'Orlando Bloom, encara que jo mateix no ho pensi. (Te la tinc jurada amb això hahahaha)

-Jenni: Poco que decirte, me lo pasé muy bien saliendo contigo y tu gente por ahí. Hubo momentos mejores que otros, pero me reí bastante. Espero que todo te vaya bien y gracias por la ayuda, sin ti habria pagado un riñon y medio de unicornio para llegar al aeropuerto. Gracias por tu tiempo y tus ánimos, te deseo lo mejor.

-Jose/Cuiqui: Cuando tenga un ordenador tocho y bueno, ya echaremos alguna partida a algún juego o lo que sea mientras tanto, toca esperar y ahorrar... Ambos debemos, creo yo. En todo caso, seguiré siendo cabezota (y lo sabes hahahaha) pero cada vez escuchando más.

-Judit: Poca cosa més a afegir, només que quan dic "cuidala" o "cuidamela" no ho dic perquè ho necessiti... si no perquè a vegades necessitem cuidar a qui estimem (no per ells, si no per nosaltres) i pel, per desgracia, poc que et conec sé que tens clar el que dic. A ella també li he dit el mateix i pel mateix motiu, no et pensis hahahaha. És el mateix principi pel qual jo necessito mimar als meus o passar temps amb vosaltres o simplement dir-vos que us estimo: vosaltres ja ho sabeu i ja ho sé, però sóc jo qui necessita dir-ho. (Espero que se m'entengui, quan estic nerviós les meves explicacions baixen de nivell).

-Laura: Ya lo hablamos por teléfono, pero realmente espero que te vaya todo mejor y ánimos que estar en tu situación actual no es NADA fácil, pero es lo que te digo: sigue adelante, no lo tires por la borda por un sentimiento fruto de una situación temporal, porqué pasará (no se sabe ni qué ni como, pero lo hará) y creeme cuando te digo que yo lamentaria mucho ver como lo echas todo a perder. Sigue adelante, que poder puedes, pero tú eres tu peor enemiga, en ese sentido. Aparte de todo esto, tenemos que completar nuestra situación personal como sea, asi que cuando nos veamos, ve mentalizandote hahahahaha.

-Lorena: De les mes cegament fidels (lo qual no sempre és bo, tinga-ho present), és increïble la evolució que has fet. Segueixo detestant la teva carrera, però que tu la fa, la torna menys intransigent (no sé si he triat la paraula correcta) als meus ulls. Gràcies per no tenir-me por.

-Luna: Tú eres la que me imagino encontrandome más aleatoriamente por el mundo, porqué siempre estás de aquí para allá y no me extrañaría que un dia de estos nos vieramos tal cual, como si nos encontraramos por el barrio... y no una vez o dos hahahaha Gracias a ti por ser tan divertida y ser de las pocas que me siguen las bromas de una forma que yo puedo entender (Ya sabes que yo y el humor inteligente...)

-Marion: Realmente me hace ilusión verte por chamonix antes de que me vaya y empiece a (literalmente) perderme por el mundo. Tengo que practicar el frances y con mi hermano se me hará raro hahahaha

-Maribel/Maria Isabel/Mare: A tu et toca la part més dura, i ni tansols la puc entendre (això em fa sentir certa impotència, la veritat), poc et puc dir, per ignorància, desgraciadament. Només em queda dir-te lo de sempre: T'estimo... Sí, ja sé que es recíproc  (surt de sobre i deixa'm em pau, que noto com ho penses mentre llegeixes això, fins i tot no sent-hi, aix!). A tu serà la que més trobaré a faltar, potser no ara, però ho faré (que això es com lo de no tenir fills: això és el que vull, però tinc clar que és poc probable que acabi (no) passant hahahaha), Irònicament, ets la que menys motius em donarà per trobar-te a faltar, perquè seràs la més pesada de tots els anomenats + els/les que em deixo en la emoció del moment.

-Marta: Moltes Gràcies. (i punt, que amb tu, és plorera directa).

-Miguel Angel: Poco tengo que decirte, de lo poco que sé de ti sabes más tú que yo. Ah sí, una cosa que no sé si tienes clara: no busques quien te complete, busca a quien acompañar como ser completo.

-Paco: (Nótese que estoy escribiendo esto antes de vernos así que eres, junto a Veronica, el único que tiene ventaja de poder "afostiarme" porqué me verás DESPUÉS de leer esto hahahahaha) Tú y Vero sois el único motivo por el que me veo volviendo aquí por más de una semana... ypobre de vosotros que lo hagas realidad, no tengo ganas de firmar los papeles de vuestra defunción o algo raro equivalente. Realmente poco tengo que decirte, no porqué no tenga, si no porqué siento que no lo necesito. Contigo siempre ha sido fácil ser amigo, aunque pasara tiempo sin vernos o sin poder hablar, siempre me he sentido querido y respetado, y espero que el sentimiento sea mutuo.

-Raúl: ¡Perra! Gracias por el cómic de Fly, no solo por mi, si no que lo he ido rulando entre los de mi quinta y mayores (como mi brothah, que le ha hecho mucha ilusión) y por la hechicera (que m'ha robao el coraçao... y lo que no es el corassón, también). Las fiestas en tu piso, inigualables a la par que sencillas y agradables, lo cual me sorprendió (como tu habitación, Jofre's sello de aprovado y lo sabes hahahaha) Incluso las conversaciones y filosofadas contigo, como el capitulo de la intimidad musical del libro que me dijiste. Gracias por todo eso y más (sí, hay más, algunos también se lo he puesto a Arnau hahahaha pero no me gusta repetir).

-Rosa: Sempre has sigut com una segona mare per mi. Has sigut tan dura com tova quan i com havies de ser-ho. Gràcies per la teva tendresa i el teu pragmatisme, n'he après molt de tots 2.

-Veronica/Vero: Té mèrit haver-me creat un record (l'únic de moment, faré que això canviï amb aquest viatge) capaç de fer-me somriure... La ironia recau en el fet que sabia que el primer record de somriure me'l faria una noia... però no la novia d'un amic! hahahahahahahahaha. La veritat és que amb tu he après tan de mi, com de tu com de les noies, com de les parelles, com de tot lo "bàsic" d'una persona i el seu entorn/món amb un pragmatisme tan contrastant com el somriure que em brindaves al girar a mirar-te sorprès!

-Jofre: Canvia el "I si...?" pel "I si no...?" mulla't, viu, pateix, tingues por, enamora't, despulla't davant la gent, que et coneguin, que et respectin, riu, coneix, crida, plora, somriu, sent, pensa, analitza, no jutgis, no castiguis, no t'ofusquis, tingues criteri, calma't, respira, somia, camina, corre, adapta't, deixa¡t anar, aprèn, escolta, observa bé, no etiquetis... i lo més important: fes-ho amb tu mateix i amb els demés, sense distinció. T'ho mereixes encara que no t'ho creguis.

Toma pastelaco! Aconsello llegir amb calma i amb música de fons, aquí una suggerència (ho poso al final perquè en tinc un munt i cap em sembla perfecta així que millor la trieu vosaltres i, només si no en trobeu cap, escolteu aquesta... o l'escolteu després):

http://www.youtube.com/watch?v=UigzN-4JR14 (No podia faltar)
http://www.youtube.com/watch?v=LY_qs-ra_88
http://www.youtube.com/watch?v=tnSB_8zyXsk (No és la millor versió del món, però letraza i adient pel moment)
http://www.youtube.com/watch?v=KyrWRgg_6KE (Com he pogut estar a punt d'oblidar-me'n?)
http://vimeo.com/33758552 (Boníssima amb una lletra amb molt de sentit per aquest moment)

http://www.youtube.com/watch?v=Vvu0NoTLUdo (Aquesta és la que estava escoltant mentre escribia això, ho tenia de fons, solo para frikis)


PD: Si podeu posar qui sou a l'hora de comentar ho agrairé, que si poseu "Anónimo" em costarà lleugerament més. n_nU